28/05/2014 6:30 am
16 km
Aquest any els Raconets comencen tard, no pas per mandra
ni falta d’idees,pero altres projectes em roben el temps i
l'espai creatiu. Aquest any vinc fortet, em trobo bé, també us aviso que les
rutes pensades, vindran amb conta gotes. Que hi farem!, no tot és
corre en aquesta vida.
He matinat com ja
va sent de costum 5:10am, fascinant com el cos s’adapta poc a poc a les
adversitats, vinc llevant-me en aquestes hores des del mes de novembre.
M’agrada sortir de casa de nit o millor quan comença a clarejar, se’n dubte, és
la meva hora!.
Cap a les 6:30am,
arribo a Subirats i aparco al cotxe al mig del poble, tot és silenci, i olor,
a primavera. Em col·loco la mini motxilla amb tot el necessari, i amunt,
direcció al Castellot.
La pujada és per un
sender ja conegut per mi, s’enfila fent ziga-zagues entre força vegetació i
fauna, com no, les meves amiguetes de buit potetes, han deixat la seva roba
estesa pel mig del camí, m’ho enduc tot pel davant, parant de tant en tant per
espolsar-me les titaranyes, aiiiix!
Un cop a dalt, em
dirigeixo cap a la casa d’acolliment Fontsanta, d’on comença el camí que s’endinsa
cap a la serra del Pi del Moió, i entro en zona desconeguda. El camí és ample i
va pujant intens però suau, a mida que avanço, la vegetació es va animant
endinsant-nos cap al bosc frondós de pins.
Amb tants encreuaments,
em desoriento i dubto, si vaig pel camí correcte, al davant, es divisa el cim
del Montcau i dubto de si pujar-hi, ja fa 45min del començament i no sé, si
tindré prou temps. De cop, el paisatge canvia i el bosc és més alt i més
frondós, em sento a gust de corre per aquí, és planer i m’encoratjo a continuar fins dalt
del cim.
La llum del
sol encara baixa, es filtra per entre
els arbres, creant un moment màgic, no penso en res, nomes corro, em relaxo i escolto. Més
endavant, s’intueix la pujada i de cop, apareix al davant un fot pendent, amunt... amunt... i de seguida sóc al punt més alt. Foto,
descanso i miro al voltant, -aquest lloc promet penso per mi, doncs el camí
continua encadenant diferents cimes.
El temps se’m
tira al damunt, és tard i retrocedeixo, per agafar un camí que baixa direcció a
la carretera de Gelida. El camí és ample i el desnivell ....increïble!, feia
temps que no trobava una baixada així, és tant vertical, que sembla que les
sabatilles perdin tracció per començar a lliscar. Més endavant, la pendent és
calma i baixo ràpid i còmode fins que arribo a la carretera de Gelida.
A bon ritme, gracies a la pendent negativa,
vaig per la carretera direcció Subirats pensant en les meves cabòries i gaudint
del paisatge de vinyes.
