04/06/2014 6:40 am
8 km
L'any passat, ho vam
intentar amb l’Alberto i ens vam quedar a mig camí per falta de
temps. Avui volia compartir-la amb ell, però entre uns i altres, no ha pogut
ser. Estava ansiós i he vingut sol, ja t’ho
compensaré nano!.
A les sis
quaranta començo des de la Vinya Nova, direcció al Camí dels Francesos, ja si
veu força i l’ambient és agradable. Enfilo camí dels francesos amunt, ja sé el
que m’espera i m’ho agafo amb calma. Aquí no valen mitges tintes i s’ha de
venir amb condicions, avui no és el meu cas i la muntanya literalment
m’esclafa, impossible córrer i enfilo el primer tram caminant i mig corrent
fins al Coll de l’Ajaguda, paro per contemplar les vistes espectaculars, davant
el Llibre de Plecs i amunt a la dreta les Roques del Camell, bado com si fos el
primer cop i continuo pujant amb més pena que gloria.
La pendent no és tant
forta, però vaig tocat, amunt, amunt i amunt, fins les Roques del Camell, passo
per sota la vegetació, on hi ha moltes zones amb la terra remenada, imagino
deuen ser les cabres de Montserrat. Amunt, amunt, fins al coll de l’Albarda, on
es divisen les antenes. Vaig controlant l’alçada amb el rellotge, però és obvi
mirant les cimes, que ja estic a prop.
A les sis
quaranta començo des de la Vinya Nova, direcció al Camí dels Francesos, ja si
veu força i l’ambient és agradable. Enfilo camí dels francesos amunt, ja sé el
que m’espera i m’ho agafo amb calma. Aquí no valen mitges tintes i s’ha de
venir amb condicions, avui no és el meu cas i la muntanya literalment
m’esclafa, impossible córrer i enfilo el primer tram caminant i mig corrent
fins al Coll de l’Ajaguda, paro per contemplar les vistes espectaculars, davant
el Llibre de Plecs i amunt a la dreta les Roques del Camell, bado com si fos el
primer cop i continuo pujant amb més pena que gloria.
De sobte veig Sant
Jeroni sobresortir de la vegetació i arribo al camí cimentat. Aquí el
vent bufa amb ganes, continuo decidit i emocionat. Cinquanta dos minuts de pujada quasi
vertical, estic rebentat, faig fotos al punt més alt de Montserrat i penso en l'última vegada
que hi vaig pujar, va ser amb la Moni, el Brets i la Lu, ja fa una pila d’anys.
El vent bufa fort
i fred, em poso la samarreta llarga, m’embadaleixo mirant les vistes i
gaudint de la solitud.
Aquest any, el
Jordi m’ha apuntat al sorteig per fer el Matagalls- Montserrat, quina bogeria penso des d’aquí dalt, hauré de preguntar-li
al Jordi quin pic és, el que si és segur, és que està molt lluny, je,je.
Falten deu
minutets per les vuit, ufff! que tard, començo a baixar pel mateix lloc, no em
vull perdre, puja costa i baixar fa mal als quàdriceps i
turmells, als deu minuts de baixar, estic desllorigat i a la part més baixa, caic
de cul un parell de cops per la fatiga de les cames. S’agraeix arribar a la
part més plana i gaudeixo dels últims metres poquet a poquet.
Un bon
suggeriment, és encarregar taula al restaurant per dinar i al mati fer
l’excursió fins dalt. No ho aconsello pels nens, no té perill, però si és molt
vertical.
Aquesta te la
dedico Jordi Llenas, l’últim dia que et vaig veure, em vas encendre les ganes
de fer la cabra. Per cert, a la baixada l’he caçada amb la càmera, quina enveja
de cames, coi de bitxo!
