5 am. Amunt que no ha estat res!! De camí a Montserrat el Basté, parla de la mort del Jose Luis Sampedro i com a bon orador, ens recomana “La Vieja Sirena”, ja la conec i potser li torno a fer un cop d’ull. Puc afirmar, que em sento més a prop d’aquest personatge, que de tots els nostres dirigents. Recordo especialment l’entrevista amb el Gabilondo l’any 2011, on se’l veia molt emocionat amb tot el moviment del 15M ... el Basté continua amb les seves parrafades, que si el Mariano, que si l’Oriol Pujol ... i fot-li! Com diria el Pep. Començo a indignar-me i em bull la sang.
Centrem-nos que ja arribem a Can Massana, com de costum comença a clarejar.He fet una recerca de rutes i m’ha cridat l’atenció el blog “apeupermontserrat” on m’he documentat per fer la meva “rutilla”. En el meu cas, intentaré fer la de Can Massana a Coll de Porc al reves. El nom m’ha fet ballar una mica el cap, no trobo per cap planol el topònim Coll de Porc, imagino que serà Coll de Port.
La primera part de la ruta és la mateixa, que la setmana passada i decideixo anar per feina. És impossible, aquesta part és tant màgica per mi, que m’obliga a parar i fer fotos, mentre m’apropo a La Cadireta. El dia es va despertant i passo per sota La Cadireta, encara és força fosc!. Amb les presses no m’adono que la càmera de la iaia no va massa bé i les fotos surten mogudes, ho sento!, no puc immortalitzar la màgia del moment. A veure si enganyo al Senén i venim un dia a liar-la.
Avui, sóc el primer bípede de metro setanta que passa per aquí, com ho sé? fàcil, estic netejant totes les teranyines que per la nit han fet les meves amigues de vuit potes.
Vaig fent mig corrent mig a peu, cap al Coll de Port, quan hi arribo haig de parar...si intento mirar damunt meu i avall, corrent, em marejo i vull gaudir del paisatge un moment. No hi ha cap mena de perill en creuar-lo, tot hi així miro si porto les Trabuco ben lligades, una errada seria el desastre.
El cant dels ocells i la soledat fan que les sensacions es magnifiquin. Continuo baixant fins el Pas del Príncep, crec!!, no me’n puc estar i pujo a dalt d’un pedrot per contemplar les vistes. Els ecos em porten soroll i voila!, veig un grup d’unes quatre cabres salvatges al damunt d’una de les Agulles, foto al canto.
Continuo endavant, fins al següent indicador, vaig bé de temps i sembla que amb una horeta ho tindrem fet. Comencem a baixar entre els arbres, tinc la sensació d’estar dins la muntanya i de sobte, surto a un clar elevat, les vistes impressionants...la sensació és brutal, sóc un flipat, ho sé!!
El cant dels ocells i la soledat fan que les sensacions es magnifiquin. Continuo baixant fins el Pas del Príncep, crec!!, no me’n puc estar i pujo a dalt d’un pedrot per contemplar les vistes. Els ecos em porten soroll i voila!, veig un grup d’unes quatre cabres salvatges al damunt d’una de les Agulles, foto al canto.
A veure, si les puc veure de més a prop i continuo baixant, amb l’emoció de les cabres i la meva ignorància en el color de les marques, la lio!, per comptes de continuar per les grogues, agafo les blaves direcció agulles, Martí! L’has cagat!, penso per mi. La cosa es complica i tira cap amunt, i amunt, i amunt i més amunt entre les formes rocoses, ara si que em sento petit i sé que hauré de recular, però jo com la cabra, amunt, i toca escalar! Diria que te un grau de 3+, jeje! no hi ha perill s’hi he de baixar, hi ha força arbres on agafar-se.
Arribo a dalt i paro entre tres figures estranyes, ignoro qui son, doncs ni més, ni menys que El Bisbe, El Lloro i la Monja.
Les marques blaves continuen vorejant La Monja i endinsant-se cap a les Agulles. No ho veig clar i desfaig el camí blau, quan arribo a les grogues continuo una mica reticent i amb la mosca darrera l’orella.
Ja fa més d’una horeta que dono voltes, encara tinc piles, actualment crec que la meva autonomia és de unes dues horetes i després patir. Vaig tirant, fins que veig una marca groga i blanca generosa, vaig tard però bé!. El següent indicador marca 50min fins a Can Massana, la càmera de fotos sense bateria, aquí no hi ha massa pendent i decideixo “apretar” una mica, no massa l’esquena m’avisa suaument que m’estic excedint, ja son les 8:10 i passo pel Portell, sento veus humanes, dos escaladors en direcció contraria, deuen començar el dia en la seva aventura particular, sort! jo pim, pam decidit cap a Can Massana.
A mida que m’apropo gaudeixo del camí fet i enllaço amb el primer tram, em giro direcció La Cadireta, meravellós, el sol comença a pujar i la llum és genial.
Una mica més i ja hi sóc!, les 8:17am. Curiós!!! estic cansat i a l’hora carregat d’energia ... deu ser Montserrat.
