02/06/2013 11:00 am
9 km
Avui és el cumple de la Moni però no em pregunteu quants en fa!... una dama mai desvetlla els seus secrets… entre d’altres regals, hem tornat a repetir fer una sortideta per córrer junts.
Aquest cop hem anat, a un dels nostres paratges preferits i no pas perquè hi anem a córrer. Hem aparcat la furgo, al mateix lloc que quan venim a passar el dia a la platja. Sóc incapaç de recordar quants anys fa que hi venim i aquest cop, serà per córrer.
Al principi, pensava anar des de la Punta la Mora fins a la platja Savinosa, però he recordat que la platja llarga pot resultar un pel monòtona i pesada, per tant, farem una mica de monte i acabarem a la Roca Plana.
Ens dirigim cap a la Cantera Romana del Médol per fer el turonet on es divisa tota la contrada. Entre la vella nacional 340, l’autovia, l’autopista i el meu desconeixement de la zona em desoriento i ens col·loquem al camí del gas on veig que la cima ens queda a l’esquerra i a molta distància. La Moni n’hi se n’ha adonat, es deixa portar i es concentra en anar sortejant perfectament les pujadetes. Els Bteteros ens saluden efusivament, quan passen pel costat, sens dubte l’entusiasme és per la Moni, està guapíssima amb el seu conjuntet d’estiu.
Com que no tenim massa temps, prefereixo no obsessionar-me en fer la cima i continuem cap a la Cantera Romana, no tenim sort! continuen fent-hi obres i no s’hi pot accedir, llàstima, és un lloc bonic per fer un vol i tirar unes fotillos.
Tornem cap al punt de sortida i entrem per l’accés habilitat cap a la zona de les cales. Al principi de venir-hi tot eren problemes, els amos del càmping eren contraris a que la gent accedís pels seus terrenys i sempre hi havia conflictes ja que tothom saltava o li feien forats a la tanca. Curiosament es devien posar d’acord amb no se qui i es va fer un accés ben senyalitzat, crec que finalment tothom content.
Em sorprèn la quantitat de gent que va cap a la platja, pensava que estaríem més tranquils en aquesta època de l’any. El dia acompanya a venir-hi, el sol apreta de valent i sort que aquesta zona és ombrívola i corre l’airet, que si ens passem més estona a la part de la muntanya ens torrem.
No sé perquè, sempre que passo per aquí intento imaginar-me els romans viatgers anant cap a Tarraco, l’ambient és molt mediterrani amb bosc de pins ple de sotabosc i una lleugera olor a salabró per la proximitat del mar. Tot plegat convida a portar un ritme suau i relaxat, fins que arribem a la Waikiki, on el descobriment de la cala és impressionant i et ve al cap el munt d’estones bones que hem passat amb els amics. El Juan, la Isa, la Lu, el Santi, la Montse, el Brets, el Sergi i fins i tot el Carles, ens han acompanyat aquí en d’altres ocasions. Ara amb els nanos és més difícil venir-hi, però tots sabem que sempre serà un nexe d’unió i confio que més endavant ens hi retrobarem, una abraçada i un peto amics...
Continuem una mica més i de seguida arribem a la platja Llarga on descansem i fem unes fotillos.
A la tornada, deixem el camí principal i agafem per un dels innumerables senderons fins a la cala de la Roca Plana. Aquest any com d’altres, els temporals s’han endut la sorra i la cala a quedat reduïda a menys de la meitat, és una llàstima ja que des que tenim els nanos venim més en aquesta i a l’estiu no s’hi cap.
Parem de nou, però en aquesta ocasió a fer el que mes ens agrada, un banyitu lleugerets de roba.... fantàstic! entrem fins a mitja cuixa, l’aigua esta gelada i l’airet no convida a entrar-hi del tot. Agafats de la ma ens quedem mirant l’horitzó en silenci, de ben segur que a la Moni també li venen milers de record....
